la tristesa dels tarongers

on hi ha informació?

2012-01-01T18:51:00.002+01:00

Provo de trobar llocs que em donin el que vull llegir.

Faig canvis pensant en estructurar informació. Llegeixo poca literatura no científica. Hauré de fer barreges si no vull parar boig del tot.

no publicat

2011-07-14T00:04:00.000+02:00

el que llegeixo no està publicat en paper...

no em diu;

i res no em diu.

És el moment de fer pausa entesa. Sense ser explícita. Arrunso els llavis. No respiro menys ni respiro més. Faig que no amb el cap. I torno a la tristesa dels tarongers.

semi

2011-07-13T00:21:00.000+02:00

Tot el dia amb aquest cloud envoltant-ho tot. Humitat feixuga que res té a veure amb les energies que suposadament transmeten les grans masses d'aigua. La calma que he respirat alguna vegada prop de l'estany de Banyoles; la calma semblant que algunes vegades he sentit prop de Susqueda. I també arran de mar. I a Montcortés. I al delta.

Fa mitja hora ha descarregat tempesta. Breu, sorollosa. Per no res.

Ha donat bo.

He provat de mirar una peli però no és lo meu. Al segon parèntesi he trobat qui m'ha volgut donar conversa. M'ha donat, sense voler-ho, més que conversa. Sense donar-m'he res.

Avui res no és cruel. Ni res, sorprenent. És la vida que passa. El llibre quedarà tancat. I jo provaré de trobar un jaç.

Com vols?

2011-07-11T21:18:00.000+02:00

Com vols escombrar-ho tot d'una passada? T'has tornat ximple?

No... més aviat, no has deixat mai de ser-ho.

Ni escombrar, ni segar, ni aplaudir, ni escoltar. La lluita ha estat ferotge. Sense vençedor ni vençut, hem sortit plens de cops i esgarrinxades.

I doncs... perquè?

Pel plaer del joc i de la caçera. Per conèixer aquells ulls que et miren i et desitgen. I et demanen més. Per no parar. Per fer d'un moment un infinit. Per sentir passió i fer-la créixer. I sentir que no es pot aturar. Tot i que en algun moment cal aturar-la.

Definitivament, sempre és massa temps.

Vera

2011-07-11T00:19:00.000+02:00

Llegeixo la pell -la teva i la meva- i en sento totes les marques: les pròpies i les alienes.

Són com pigues. Immutables. Com cicatrius de les batalles o d'intervencions maldestres o més acurades. Torno a vells ungüents i a les pròpies llepades. Ull aguait, cercant teulades i selves.

Ara comença la caça.

contes cruels

2011-07-10T00:24:00.001+02:00

Vinc de veure Ratatouille; del sofà el gatet, de la taula jo. Múltiples lectures. Potser no en parlaria -o potser sí- si no coincidís amb la lectura que he imposat en joan aquests dies: Contes cruels, de Villiers de l'Isle-Adam (Philippe August Mathias).

Un dels contes (Les senyoretes de Bienfilâtre) és del que vull que prengui consciència i realitat. No és mal paio, i a poc anirà tornant. Espero que entenent el que es va vivint.

La vida és cruel o no, depèn de les latituds. Ho diu Villiers, no pas jo. El que aquí sembla de calaix, com menjar cargols, a un altre espai i a una altra cultura sembla fastigòs. Això s'ho plantejava al segle XIX quan encara hi havia respecte per l'evolució dels altres i quan encara la globalització no justificava que tothom hagi de pensar i sentir com el gran líder que és occident.

No entraré, no pas ara, en la hipocresia dels estats vestida de drets humans.

Però qui més i qui menys ha patit alguna crueltat. Sempre, o quasi, a fi de bé.

Hi ha lectures del segle dinou que encara avui (al vintiú?) poden arribar a sorprendre i a fer pensar. Aquests contes cruels em semblen una bona lectura per l'estiu. 277 pàgines de contes i poesies, també. Em sembla que amb aquest en farem prou per tot l'estiu.

I com diu el fantasma del xef Gusteau: " si et quedes mirant enrere, no veuràs el que tens davant."

2011-07-04T00:20:00.001+02:00

Menjo pebrot. I ja no em torna.

Tampoc no em tornen les lectures gastronòmiques. Ara li toca a la vida real.

si h v s

2011-06-19T00:38:00.002+02:00

No llegeixo perquè res no em crida. No és hora de llegir. Em capfico en la memòria.

He viscut la gent que tot ho recorda. Creuen recordar-ho tot. D'un detall, d'un gest, d'una paraula... en fan un tot. Jo tinc mala memòria. Mai no me n'he refiat. Em queden com a tots imatges, sons, olors... tactes i sabors. Sentiments subjectius que fan el meu món.

Fa dies que me n'adono de la diferència de la passió viscuda i recordada amb la poc necessitada realitat. No tinc encara terme mig. Espero no tenir-lo durant el temps que em quedi.

Va ser increïble tocar el cel. No va ser només enamorament. Era l'acceptació del dolor de la buidor en vida i saber que tornaria a renéixer. Viure la plenitud i la buidor alhora. Algun dia, potser, ho podré explicar després de la ressaca.

Ara, em sap greu que la pèrdua de tanta intensitat no em dolgui. No puc deixar d'estimar ni de preocupar-me. I no sé si el desig tornarà o no. Però em sorprèn no tenir ganes de llegir noves pàgines. Pensar que tot just va quedar a mig fer. No tot depèn de mi. Afortunadament.

Feia molt temps que qui m'envolta no em veia trist. Avui, sense motiu d'alegria, me n'he adonat que he viscut sense motiu d'angoixa. I he fet un dia menys.

Najat

2011-06-02T21:01:00.002+02:00

M'he quedat a la pàgina 122. M'ha costat arribar-hi. La caçadora de cossos m'ha decebut en aquestes 122 pàgines. Escassament em va captivar l'evidència quan ella se n'adona que un conjunt de casualitats que la feien propera a un amant en concret li havia ennuvolat la percepció de la resta. Poca cosa més. L'aparcaré de moment, esperant moments més receptius.

les claus de pedrolo

2010-11-06T15:20:00.000+01:00

tres banyistes. ernst ludwig kirchner.

he anat llegint força i en canvi he escrit poc. No m'hi capfico gaire; si en tinc ganes ho faré i si no en tinc, doncs no. Trobo proper Pedrolo. M'agraden les seves transgressions. Aquesta setmana he estat llegint "S'han deixat les claus sota l'estora" que no recordo haver llegit abans. Creia que havia llegit tot Pedrolo. Però es veu que no. Fa referència al quadre de kirchner. En una història crua de sexe, violència, política i burrocràcia. També fetitxisme i filies. Barrejades amb religió (catòlica) i mesquineses humanes. Em repenso. I penso que va essent hora de tornar a agafar el fil que fa temps vaig deixar. I, potser, de recuperar les cròniques de les darreres lectures.

diada 2010

2010-09-11T15:19:00.002+02:00

Cançó de les tristes banderes

Tristes banderes
lluny de les eres.

Trista la pau,
sense ocell blau.

Ai, trista l'aura
de l'alta llum
si fa ferum
de Minotaure!

Tristos tambors
entre les pors.

Tristos ocells
sobre els flagells.

Tristes banderes.
Cendra i passat.
Odi i fronteres.
Salze rapat.

Pare adormit
en el vell crit.

Però l'hereu
en l'alba creu.

Part d'olivera:
ventre de vols.
Alça't Senyera
viva de sols!

Agustí Bartra.
Barcelona, setembre 1970

casualitats

2010-08-08T13:39:00.000+02:00

llegeixo un email que m'envia periòdicament Judit Juncosa de Cossetània Edicions. Em crida l'atenció la sinopsi d'un llibre, "Lo rondallaire". Cap al final de la sinopsi diu que "De l’edició n’ha tingut cura Albert Mestres, escriptor i especialista en l’actualització de textos prenormatius."

Qui és Albert Mestres? com deu viure un especialista en actualitzar textos prenormatius?

El busco a google. Albert mestres. Trobo una primera referència a Magisteri Teatre Mag Poesia. Em sorprenen els textos que s'hi transcriuen. Trobo proximitats de pensament. Som de la mateixa generació?

Trobo encara més entrades. A barcelonareview, hi puc llegir un conte complet: "La mort de l'imbècil (Conte de Sant Jordi)".

Llegeixo per no pensar, perquè el temps s'escoli. I mentre llegeixo se m'escolen idees que volia dormides i que es desperten des d'altres vides. Segurament és que els llibres? les lectures? són miralls on em perdo amb massa facilitat.

Barcelona Review. Un lloc per llegir. Miro de no transgredir cap dret d'autor i que no em porti ningú a judici.

illes

2010-07-14T00:50:00.001+02:00

hipotesi fantastica.gianni rodari.
classe quarta a, de l'escola gianni rodari,
olgiate comasco.

un aprenent de lector em llegeix un conte que parla de dues illes (Còrsega i Sardenya) que una nit pensen d'anar a fer un tomb i estirant aconsegueixen desenganxar-se de la terra: volen anar als mars del sud.

Troben l'estret de Gibraltar massa estret i el canal de Suez encara més; per postres, Àfrica no es vol fer enrere i han de tornar cap a la bota mediterrània abans on arriben abans de fer-se de dia. Per sort, els mapes de les escoles dormien i, com que és estiu, ningú s'ha adonat del viatget.
("Contes llargs com un somriure", Gianni Rodari).

A la tarda agafo els "Mars del Sud" de W. Somerset Maugham. En el títol original en anglès és "My South Sea Island". Però de fet, són dues històries amb dues illes encara que el títol en parli en singular. Em crida l'atenció que en l'ensenyament (educació?) que va rebre l'autor es veiés obligat a ocultar les emocions. Ell i els seus companys.

Un dia, dos+dos illes...

2010-03-09T00:02:00.002+01:00

no llegir negre sobre negre no llegir aigua a la neu no llegir entesa a les paraules no llegir sentit tensit on no llegir?

llegir les veritats en breus espites cruspirse els instants atrotinats saberse omplert a correcuita d'insoportoble vacuïtat

1980

2010-01-28T22:51:00.002+01:00

Té trenta anys?

l'he agafat de sobre de la pila que tinc més propera a la dreta mirant amunt... està esqueixat del llom, esgrogueït pel temps. l'aire, el fum...

no recordo haver "marcat" cap altre llibre; en aquest, a llapis, identifico diferents preteses intensitats...

algunes primeres marques a algunes cites amb un guió; algunes cites tenen guió i creu; encara algunes, guió creu i la creu encerclada...

no puc recuperar la nit en què vaig trair els meus principis de no profanar llibres. No puc recuperar la memòria de quantes nits vaig dormir-me amb el llibre obert i jo esclafant-lo...

"El amor a uno solo es una barbarie, pues se practica a costa de todos los demás. También el amor a Dios."

67, pàgina 92, Más allá del bien y del mal, Friedrich Nietzsche, Alianza Editorial, 1980.

Aquesta cita no la tenia marcada. La vaig entendre quan la vaig llegir? Va quedar com un pòsit a la memòria?

Avui, a la feina, una companya ha tret el tema d'una tal Núria Roca que sembla que és coneguda per presentar programes a tv. Sembla que ha escrit un llibre explicant les seves experiències sexuals. La companya semblava escandalitzada que una dona casada fes pública la seva intimitat i que, a més, fos tant promiscua.

M'ha sortit sense pensar: "encara queden monoteístes?"

Ara... he revist la cita i ho he recordat... si no ho publico, me'n oblidaré aviat.

entre lectures

2009-12-20T15:50:00.001+01:00

HOME

La vida de l'home -ha dit algú- no és sinó "una passió inútil". La frase fa bonic, cal reconèixer-ho: dringa amb una certa elegància romàntica, i la podem repetir entre les nostres amistats si volem passar-hi per esperits noblement decebuts. Però jo no me l'acabo de creure. En tot cas, m'inclino a suposar que la vida deixa de ser "una passió inútil" quan deixem de pensar que és "una passió inútil".

Joan Fuster. Diccionari per a ociosos (I). Clàssics Catalans del segle XX. El Observador de la actualidad.

Vaig rellegint Fuster a estones perdudes o trobades. Entre altres lectures menys ocioses.

D'una lectura ociosa de diumenge, em quedo de moment encantat amb blanca Li:

Blanca Li, Le jardin des délices.

**************************

Blanca Li. Web oficial.

Blanca Li, wiki (es).

Joan Fuster, wiki (ca).

màgia

2009-11-07T22:04:00.000+01:00

M'he deixat portar per la màgia de Terramar a un món de mites i llegendes. A vegades fugir de la realitat és una forma de trobar-la. Tot depèn de les preguntes que som capaços de fer-nos. I de les que prenem consciència que som incapaços de fer-nos.

En quasi cap moment m'he deixat transportar totalment amb l'únic gaudi de la lectura. En part no he volgut, en part no he pogut. Els tres contes narren tres etapes de la vida del mateix home: l'esparver, un mag poderós capaç de parlar amb els dracs, manar els vents, guarir els malalts...

M'he quedat amb ganes de saber què més passava entre les tres etapes.

Però m'he conformat en trobar una web on es pot veure fotografies d'ocells i sentir (i escoltar si es vol) els seus idiomes: la veu de l'esparver ( a http://www.birdphoto.fi/lajikuvat/accnis/)

Molt sovint les veus, unes més que altres, tenen màgia...

anarres

2009-10-25T00:47:00.000+02:00

"La luna les iluminaba los brazos y los pechos desnudos. La pelusa débil, leve de la cara de Takver la envolvía en una tenue aureola; el cabello y las sombras eran negros. Shevek le acarició el brazo plateado con la mano de plata, maravillado por la tibieza del tacto en esa luz fría.

-Si puedes ver una cosa completa -dijo-, siempre te parece hermosa. Los planetas. Las vidas... Pero de cerca, un mundo es tierra y piedras. Y día a día, la vida es un trabajo duro, te cansas, te pierdes. Necesitas distancia, intervalo. Para ver que hermosa es la tierra hay que verla como la luna. Para ver que hermosa es la vida, hay que contemplarla desde la altura de la muerte."

"Tengo frío. La luz de la luna es fría."

"Durmieron abrazados esa noche. Muchas noches."

Ursula K. Le Guin. Los desposeídos.

una escriptora que s'explica

2009-10-11T00:29:00.000+02:00

Ray Goshy. The Lathe of Heaven.

sofre, argent, guix i... solitud; això i un encanteri estúpid i llarg són els ingredients per fer que quatre persones i un quiso (el cinquè element?) distants en 7.000 anys en el temps donin sentit al segon de dotze contes que explica Ursula K. Le Guin a "Les dotze direccions del vent". El llegeixo en una edició de Proa, en la col·lecció clàssics moderns i amb traducció d'Alfred Bosch i Pascual.

La ciència-ficció escrita no m'apassiona especialment, potser perquè em costa memoritzar noms estranys i llocs que no identifico; però aquest és un llibre amable i no estrictament de ciència-ficció o no només d'aquest gènere. És una recopilació de contes escrits en un període d'una quinzena d'anys i que té una particularitat que he trobat molt agradable i que m'ha apropat a l'autora: el pròleg és curt i clar i abans de cada conte hi ha una explicació de la mateixa autora que m'ha recordat a les introduccions d'alguns cantautors a les seves cançons...

A més, com ella explica, alguns dels contes van ser la llavor d'algunes de les seves novel·les més famoses i serveixen d'introducció i d'estimulant a seguir llegint-la.

Contes que són històries acabades si es vol; però que si et quedes amb ganes, els pots continuar.

El proper 21 d'octubre l'autora farà 80 anys. Qui vulgui la podrà felicitar a la seva web on hi ha molta més informació sobre els seus móns.

poca lectura?

2009-10-01T23:04:00.001+02:00

dies darrers de setembre amb lectures ben diverses: llibres recopilatoris d'articles de'n Monzó, Quim; busco les dates de quan ens vam conèixer en persona perquè recordo un article seu -a La Vanguardia?- sobre mi, i no el trobo...

bàsicament, lectures tecnològiques: fonaments, estructura, matemàtica discreta, àlgebra, lògica... i tornar a enfrontar-se al repte d'entendre i saber usar les estructures gramaticals angleses... agafar vocabulari, tornar als principis, repassar allò on ja em vaig encallar...

no és fàcil... però en tinc ganes...

com tinc ganes de fer viatges -un o dos, va... o tres- i deixar-me acaronar per la pau, per la mandra, per l'anar fent i anar descobrint...

black light theater

demà, encara, podem descobrir moltes coses...

la veritat no existeix, ¿oi que no?

2009-09-28T15:17:00.000+02:00

comme maigret

Hi ha lectures dolces, curioses, sorprenents, aterridores, obsessives... sense saber exactament què buscava ni perquè, potser només amb la lleu sospita de cercar altres registres, altres temps, em deixo seduir per una història de la que vaig descobrint el plantejament amb un "no a priori".

No sabria dir com m'ha quedat el cos i el pensament. És una història escrita -i publicada- el 1938, obra d'un autor prolífic més conegut per plantejaments relativament clàssics dins el que s'anomena "novel·la negra".

A "L'home que mirava passar els trens", Georges Simenon, explica una història des del punt de vista del pre-jutjat assassí... pre-jutjat per tothom. Descriu el seu dia a dia, els seus pensaments i el perquè i com fa les coses.

Una història que pot semblar d'entrada deslligada de la realitat, però que després fa pensar si no es tracta només d'una mena de "crisi del 40"... explicada per algú que es decideix a viure i se n'hi va de les mans.

Quasi alhora, enllaço amb "El día intacto", de Christoph Meckel. Un autor del que no he llegit res més en paper, només un poema traduït al castellà aquí, i del que he vist algona obra gràfica aquí.

L'edició que llegeixo, Edhasa 1996, traducció de Thomas Kauf, a sota del títol i posen un subtítol: Una novela sentimental. No sé si el títol original en alemany dona per tant... "Licht".

No sé si es tracta d'una novel·la sentimental. Sí que es detallen, quasi diseccionen, els sentiments d'ell, i els que ell coneix d'ella pel que ella li ha dit, per com la ha viscut.

Uns relats que expliquen com, dues persones viuen sense lligams una relació on comparteixen respecte i confiança, llibertat i necessitat... que expliquen com a partir d'una carta llençada (no enviada, doncs?) es genera la sospita i aquesta engendra dubtes, relectures dels gestos, reafirmacions de la realitat... i un no preguntar per respectar l'espai aliè... i un recordar, i un buscar en els records la clau de les paraules que donaven seguretat als sentiments.

I com és de dolorós dubtar del propi amor. Del que és -i és bo que sigui com és- i del que com infants -ergo egoistes- voldríem sentir... i de com la racionalitat poc té a veure amb els desencadenants de les sensacions, molt més emotives...

"Conociste a mis amigos (...) tenía muchos amigos, pero no los comparaba unos con otros y tampoco los comparo contigo. Ésa es mi suerte, que no son comparables. Durante algunas noches, cada cual fué único. Lo importante no es quienes eran, lo importante es lo que representaron para mi. (...) Tampoco te hago el favor de decir que les he querido menos que a ti o que en el fondo no los he querido nada en absoluto. Y me decepcionaría que pretendieras no haber querido a ninguna mujer como a mí. Yo he querido a todos los hombres con los que me he acostado y mis secretos no son modestos."
(p. 153)

Tampoc sé com em deixa el cos aquest llibre. Les darreres pàgines fan treure conclusions que no tenen perquè ser les més quotidianes. Diria... que l'autor fa trampa. Però potser només m'ho sembla a mi.

A vegades amb quatre paraules i quatre conjectures muntem una pel·lícula. I és a partir de la neurona que se'ns dispara la emotivitat. Res millor doncs, que fer dels sentiments i sensacions paraules. Perquè en l'amor, en el respecte i en la confiança, la comunicació desfà les animalades.

Alguns detalls deixen entreveure un cert període cronològic, però podria ser una història actual.

més enllà... més aquí

2009-09-24T23:20:00.000+02:00

Mesclo massa lletra; d'estar anys quasi sense tocar llibres, ara massa fulls de cop... tants que no tinc temps de pair-los...

tot el temps es torna boig: el cronològic, el meteorològic, l'emocionològic... tanta lògica que quan mires d'estudiar-la tornes a petar amb les mateixes convencions, amb lleis, regles i normes molt semblants -això si, amb poques paraules i molts de signes- i si no fós perquè és absurd no fer-ho potser cremaria les il·lusions en un plis plas...

però fa una calor absurda que tampoc convida a encendre la llar de foc;

m'escolto el tic-tac del rellotge, el silenci de la casa on avui hi respiren més cossos... em miro un calendari que no acaba de passar i provo d'escoltar-me...

ambiciono ser regular? no ho crec pas... potser miro només d'allunyar-me d'algunes estridències i d'enganyar-me fent-me més radiants els dies i més crepusculars les nits...

per seguir emocionant-me...

buddha's compassion

llegir-te formes

2009-09-20T15:37:00.000+02:00

dibuix. llach, lluís

llegeixo fotografies, imatges, records... em llegeixo i et llegeixo i em perdo entre el sol i la pluja...

sense paraules

2009-09-14T23:33:00.000+02:00

on acaba el teu alè?
on comença el meu?

hi ha tant per llegir-nos encara...

loreena mckennitt

mahler

2009-09-11T23:04:00.000+02:00

cebes tendres

2009-09-10T16:37:00.002+02:00

Green Onions. The Blues Brothers.

Has provat mai a llegir una ceba tendra?

Feta de mil fulls... t'amanyaga amb la textura sedosa i et regala colors i formes. Si arribes a obrir-la, et fa plorar. I et compensa i et recompensa amb àcid i dolç barrejats...

La suques en sal i la sorpresa t'omple la gola. La regues amb gingebre i es muda per oferir-te la dança dels set vels.

llegint música antiga

2009-09-02T22:07:00.000+02:00

i entre les fulles i l'aigua,
entre l'aire i el repòs,
m'arriba sua el dolç record
de tan tendra paraula...

entre canvis

2009-09-01T23:51:00.001+02:00

Abans d'ahir, a estones, em vaig deixar dur per Lluís Orriols i Monset (Vic, 1922) cap a la Catalunya Central en alguns capítols breus -que transcriu i que fa entenedors- del que passava a casa nostra entre els segles XIV i XVII. Avui, quan s'ha acabat agost i hem encetat setembre, quan fa setze dies que han passat quinze dies i un, quan les nits comencen a ser més fresques, no he tornat a obrir els "Manuscrits del bé i del mal. Arxius Vigatans" (Rafael Dalmau Editor).

Llegeixo a estones aquestes transcripcions com qui llegeix el diari i, a fe de Déu, que del 1300 i escaig fins ara tampoc han canviat tant les coses... ni les conductes socials.

En capítols molt breus s'escenifiquen adulteris, robatoris de guant blanc, segrestos, disputes veïnals, la parsimònia de la justícia, desobediència civil... i també alguns documents que donen informació de com es vivia als convents pel què, quan i com es gastava o llistes de remeis "naturals" que tant ens meravellem de poder usar al segle XXI.

També històries d'amor ("Romeu i Julieta a la vall de Bas"), de falsificació de moneda, de problemes de tràfic urbà o escrits que ens permeten descobrir el precursor del Marquès de Sade 200 anys abans i que curiosament es deia Pau Saderra...

Notícies que en el seu moment devien esgarrifar i que ara serveixen per passar l'estona entre maquinada i roba estesa, entre preparar el dinar i la migdiada.

Avui la casa era oberta. Oberta i buida. I a estones, entrava el vent; i a estones entrava amor i, encara, a estones les flors de finals d'estiu es gronxaven i em convidaven a sortir. I el dia a passat poc a poc, com passaven els dies fa 600 o 700 anys, sense urgències i amb l'anar fent; com si les coses no haguessin canviat tant...

reflex en aigua calma

2009-08-29T00:37:00.000+02:00

Quarts de cinc. Cau un ruixat. Una bassa es torna un mar desbocat...

després, la calma i el reflex.

the gathering - the mirror waters

***********************

la sorpresa de la inocència

2009-08-27T23:35:00.000+02:00

Cireres d'arboç o de pastor. Imatge trobada al blog de fotos de la mercè a naciodigital.

Hi ha llibres -pocs o molts?- que juguen amb el text, amb la font de la lletra, amb el color i amb els espais. Potser també juguen o volen fer jugar a qui llegeix.

I, a més, expliquen històries. M'he llegit d'una tirada un llibre ben especial. D'un autor singular.

M'he deixat portar a una cala entre penyasegats. A una inocència sense perdre. A paraules conegudes algunes; altres reconegudes de no fa molt.

******************************

Volia plorar i no podia,
Ma mare de menudeta m'havia dit que
plorar fa bé. Però jo no podia.
Potser perquè havia esgotat les
llàgrimes els dies passats.
O potser perquè quan un vol plorar no
pot. O que les llàgrimes eren més
lliures que jo i ploraven quan volien i jo no manava d'elles

Al meu cap venien coses i se
n'anaven quan elles volien. I tampoc
no les podia dominar. Eren més lliures
que jo.

Mari Catúfols
d' Isa Tròlec
premi ciutat d'alacant 1977
Eliseu Climent Editor

***********************

enllaços:

Isa Tròlec

Homenatge a Isa Tròlec

.

olorant el tacte

2009-08-25T21:53:00.000+02:00

No tenia cap raó profunda per fer-ho ni per no fer-ho. Si més no, mai no s'ho havia plantejat. Necessitem ser conscients de les raons que ens porten a actuar? Necessitem descobrir el perquè de tot plegat?

Mai no havia subratllat un llibre, ni havia fet un plec a una pàgina. Sabia que altres ho feien i no li molestava que ho fessin amb llurs propis llibres. Però potser era per això que els "seus" no acostumava a deixar-los. Potser, si ho hagués fet i li haguessin tornat subratllats, anotats o amb cantonades doblegades, hauria sabut alguna cosa més de l'altra persona. Potser, una part del pensament aliè s'hauria comunicat en missatges xifrats.

Però els llibres -alguns? tots?- també poden només entretenir-nos, sorprendre'ns, robar-nos un somriure... sense segones intencions; també els llibres poden donar plaers sense necessitat d'haver de fer-nos pensar... només sentint...

Com quan a la infantesa, tímidament, escollia els llibres pel tacte de la coberta, per la suavitat del fer volar fulls acabats d'imprimir i aspirar-ne l'aroma, obrint-los molt poquet perquè no quedés cap marca d'haver estat oberts. Potser, inconscientment, aquest costum en la tria, en el tacte, en la olor, va ser causa i motiu de voler preservar-los.

Llegir llibres, llegir persones, llegir olors i tactes.

Parlem prou? parlem massa?

Llegint Monzó, Quim; per distreure'm i passar l'estona. Me'l miro buscant una foto. Miro d'imaginar què pensava que pensaria qualsevol lector/a en llegir-lo. Pensava que pensaria què pensava ell en escriure? Quantes de les idees expressades als contes són seves? Quantes "recreades" a partir d'una notícia d'agència?

De fet... m'és igual: només volia passar l'estona.

I la he passat amb "L'illa de Maians" i "El perquè de tot plegat". Dos dies, dos llibres. Curtets, fàcils, entretinguts... com un conte.

del 18 al 20

2009-08-22T19:39:00.000+02:00

Imatge trobada a Taringa

lectura -> ficció -> històries -> història -> referències -> referents -> pensament -> mètode -> subliminal -> aparent -> plaer -> evasió -> pensament -> paraules -> paraules -> paraules...

des de la realitat més palpable, més òbvia, me'n vaig de viatge al món de les paraules i les idees i em perdo; he deixat àncores prou resistents... per poder tornar.

**********************

Amb ressaca de Lobo Estepario i buscant alguns referents del protagonista, vaig a petar a William Blake; d'ell llegeixo "Les noces del cel i l'infern" (Edicions del Mall 1981), en versió catalana de Segismon Serrallonga (edició bilingüe).

Quasi m'interessa més el pròleg del traductor que la poesia original. Com una casualitat o una causalitat vaig agafar aquest llibre dels prestatges i no un altre.

Em trobo, o m'ho sembla, que Harry Haller (o H. Hesse) i Blake veuen de la mateixa font i segueixen la llera del mateix riu deixant estels a la superfície de l'aigua però amb un llast important que arrosseguen pel fons.

Un i altre admiren i es fascinen amb els grans autors i artistes del XVIII. Blake, a més, s'involucra duent a la realitat projectes de religiositat i d'espiritualitat.

Coincideixen en viure en temps de canvis, en períodes d'entre guerres, en visions i/o al·lucinacions endògenes, en idees revolucionaries sobre la moral i l'humanisme pel seu temps...

i aquí, ja em perdo.

Em deixo anar entre les àries de la Flauta Màgica i el Faust, entre Mozart i Goethe...

Faust Walpurgis Night.

Llegeixo la incidència de la maçoneria en aquests artistes, la recerca humanista probablement com a reacció a una església que encara era oficialment poder. I com a reacció a unes idees i praxis social més properes a la Edat Mitjana que a la proximitat de l'acabament del mil·leni.

Deixo Blake, com havia fet temps enrere, per rellegir-lo en un altre moment potser amb més base, amb més coneixements... i me'n vaig de viatge a Tombuctú.

Pep Subirós, i "Cita a Tombuctú" (Edicions Destino).

Un home i una dona: dues sensibilitats i dues formes d'expressar-la; dos conceptes quasi oposats de les relacions humanes -de i amb la societat- i una passió i un desig que es renova, com en un joc de tactes i paraules.

Un llibre on ell relata el viatge que l'ha de dur a retrobar-se amb ella; on ell va explicant-li, per escrit, a ella històries dels que van fer història quan Àfrica era encara un món quasi inexistent per a Europa; on ella li escriu cartes que no li enviarà...

Dues persones que s'estimen, que es desitgen, i que despullen les sensacions i els desitjos durant aquest viatge, sense poder comunicar-se, sense poder-s'ho dir. Pensant també si haurien sentit el mateix, si haurien pogut expressar-ho, en cas de no fer el viatge. Per separat.

Una història d'amor, d'emocions i de llibertat; de canvis i de decisions... i una forma de conèixer també una mica d'història africana. Una història d'un viatge que fa que cada un per separat es conegui una mica més...

****************

I penso... i si...
mai no sabem com seria el futur si actuéssim d'una altra manera; el passat ens ha fet com som. El futur, l'anem fent a cada pas, a cada bes, a cada paraula, a cada gest...

enllaços:

Segismon Serrallonga. Pàgina a Vilaweb amb motiu de la seva mort el 10 d'abril del 2002.

The blakearchive

Johann Wolfgang Goethe

amb un somriure als ulls

2009-08-17T00:27:00.001+02:00

com en aquella mar encalmada, que em xiuxiuejava amor,
llegeixo la serenor en la teva veu, la prudència amarada,
potser és temps de serenor o tenim sort de trobar-la...

van i venen les onades, i em deixo pessigar per les espurnes salades,
per la teva abraçada completa, com de mar enjogassada...

no et diré meva, maramor... perquè ets teva i ets d'altres,
però no deixaré que no sàpigues tot el meu amor encara.

pàgines humides

2009-08-14T22:57:00.000+02:00

burbujas de amor. juan luis guerra

Passo pàgines esgrogueïdes per matar o fer viure el temps, pàgines seques i plenes d'emocions. Ni puc ni vull abstreure'm del que sento. M'agrada sentir. I assaboriré el buit quan hi sigui. Amb tota la intensitat.

Però ara, m'agrada sentir. Amor.

d'anada i de tornada

2009-08-13T22:47:00.003+02:00

Viatjant entre els llibres i la vida... llegint la vida i vivint els llibres, que no deixen de ser altres vides, vas i tornes i et quedes amb la nostàlgia i l'enyor passat, present i futur...

a voltes, trobes que la passió ocupa tot l'espai i, quan ho fa, deixa un buit difícil d'omplir.

Viatjant entre la realitat i la ficció, entre el seny i la rauxa, entre la genialitat i la bogeria, entre la simplicitat i la saviesa... he començat a rellegir Heliogàbal, d'Antonin Artaud.

Per a mi, els llibres d'Artaud són de lectura difícil. Els agafo i els deixo, els obro per una pàgina a l'atzar buscant la frase genial... però altres ho han fet abans que jo. A estones, començo pel principi i el vaig llegint, provant de seguir el fil.

Una persona turmentada... potser ho va ser perquè va portar el pensament on els altres no gosem posar la punta dels dits dels peus...

i d'Artaud a Hesse, Hermann. Rellegint "El lobo estepario", en una edició de butxaca d'Alianza Editorial amb traducció de Manuel Manzanares. L'he recomençat des de la primera pàgina.

Ahir, abans d'anar a dormir, vaig llegir vint pàgines. Avui, després de dinar he tornat a llegir-les.

D'aquestes vint, em quedo amb el darrer paràgraf que llegeixo i on m'encallo dolçament:

Harry Haller convida al nebot de la seva llogatera a escoltar una frase de Novalis...
"Vea: <> ¿No es esto espiritual? ¡No quieren nadar, naturalmente! Han nacido para la tierra, no para el agua. Y, naturalmente, no quieren pensar; como que han sido creados para la vida, ¡no para pensar! Claro, y el que piensa, el que hace del pensar lo principal, ese podrá acaso llegar muy lejos en esto; pero ese precisamente ha confundido la tierra con el agua, y un dia u otro se ahogará."

Entre Artaud i Hesse, escolto un cop i altre cop Mancini, Henry; em deixo la vista a la pantalla actualitzant feines pendents de fa mesos per resoldre-les en hores...

i per relaxar els ulls de la llum electrònica agafo un volum en paper i cobertes taronges que aplega cent contes de Madern, Josep Maria. Un descans per a la vista, per la neurona, pel pensament.

És, com no, la tercera relectura. "La pell de l'home", amb pròleg de Montserrat Roig. Contes molt breus. Quasi semblen posts, escrits el 1986? Fou aquell any quan amb aquest llibre va gauanyar el Premi de narració Marià Vayreda.

Espero que l'autor em disculpi per transcriure el conte de la pàgina 25. (D'Artaud i Hesse difícilment tindré cap disculpa...)

L'amant

L'escàndol havia arribat a la família.
La noia tenia un amant!
Es va convocar una reunió de família.
-És una vergonya, digué el pare.
-És una poca-vergonya! -afegí la mare.
-I estàs promesa! - exclamà l'àvia.
La noia se'ls mirà amb innocència ambigua i tossuda temeritat, i amb un filet de veu respongué:
-He d'esperar d'ésser casada per a tenir un amant?

:)

Love theme from Romeo and Juliet. Henry Mancini.

escriure des dels ulls

2009-08-07T20:25:00.002+02:00

què es pot escriure quan algú té sis anys?

i quan en té 17?

i si en té 57?

"Estic paladejant la meva solitud.

Realment, no tinc una amiga sinó "amigues". El matís és molt important. L'amistat exclusiva no em tempta en absolut. No dono valor a la fidelitat."

Élisabeth Barillé. Cos de noia. p.51.

"-Estic segura que no tenen l'orgasme cada vegada que ejaculen. Si al menys gosessin parlar... Tots faríem més bé l'amor."

Élisabeth Barillé. Cos de noia. p.137.

Es va mirar al mirall. Va preguntar-li als seus ulls si sabia expressar el seu amor. I es va quedar amb el dubte...

Élisabeth Barillé. Web oficial.

Crònica de La Vanguardia de "Cos de Noia".

Balthus. The painter.

Balthus fantasie by Sebastiano Toma.

enyor palpitant

2009-08-06T21:47:00.003+02:00

et llegiré els ulls

resseguiré els llavis,
amb avidesa lectora,
per disfrutar del gest
i també del missatge;

em vull perdre entre els teus fulls
ensumant-ne les paraules
paladejant accents
i somniant entranyes.

The Corrs. Little Wing.

és la lletra? la tonada?

2009-08-04T23:27:00.000+02:00

Avui (no) he llegit.

Ni una etiqueta. Res en paper. Sobre paper. És impossible no llegir. Si es coneix algun símbol. Però no he llegit res imprès. He mirat de llegir els missatges que m'enviava la casa, les parets, el terra. Els signes que sortien de dins meu. Els sons a frec de pell.

Lara Fabian. Carusso.

de sis a set...

2009-08-04T01:21:00.000+02:00

"Si cada segon de la nostra vida es repeteix infinites vegades, estem clavats en l'eternitat com Jesucrist en la creu. La imatge és terrible. En el món de l'etern retorn, cada gest cada gest suporta el pes d'una responsabilitat insostenible."

Milan Kundera. La insostenible lleugeresa del ser. Ed. Destino. p.10.

Si poguéssim ser totalment feliços... si el paradís pogués existir... seria sostenible? Podríem viure la felicitat perpètua?

Em pot arribar a semblar tant dolorós com la infelicitat perpètua...

passió, plaer, dolor i tristesa... amb espurnes crítiques quan cal sentir-les, i si es pot navegant-les entre dues aigües...

M'he mirat la pel·lícula, que no havia vist, al youtube. M'agraden els actors i les actrius. Penso que expliquen una història diferent de la del llibre. L'autor del llibre i el director de la novel·la donen visions diferents de la mateixa història.

Jo, si fos algú... potser encara n'explicaria una altra...

la pel·li:

la insoportable levedad del ser 1

la insoportable levedad del ser 2

la insoportable levedad del ser 3

la insoportable levedad del ser 4

la insoportable levedad del ser 5

la insoportable levedad del ser 6

la insoportable levedad del ser 7

la insoportable levedad del ser 8

la insoportable levedad del ser 9

la insoportable levedad del ser 10

la insoportable levedad del ser 11

la insoportable levedad del ser 12

la insoportable levedad del ser 13

la insoportable levedad del ser 14

la insoportable levedad del ser 15

la insoportable levedad del ser 16

la insoportable levedad del ser 17

la insoportable levedad del ser 18

la insoportable levedad del ser 19

qui nada no s'afoga

2009-08-02T15:07:00.000+02:00

Hi ha revolucions que es fan des de casa. Sense voler protagonismes, sense cridar-ho als quatre vents. Sense poder assumir protagonismes de la pròpia vida.

Un regalim de saliva et cau per la boca entreoberta mentre fem l'amor. M'acosto a xuclar-la. A llepar-te i mossegar-te els llavis.

Sobre la tauleta de nit, La nada cotidiana, de Zoé Valdés.

Incerteses permanents entre paradisos i inferns... entre els conceptes acceptats per "tothom" (vés quina paraulota, quan si tan sols un o una dubta, ja no és tothom...) i la realitat de sobreviure cada dia.

La realitat de conèixer només el que ens passa pel cap a cada moment. La certesa incerta de saber-nos prescindibles i, per tant, no necessaris.

Passió descontrolada d'amants etèris. Res no és per sempre, però tot pot ser etern.

els tarongers també respiren

2009-08-01T21:30:00.002+02:00

La tristesa, la dels tarongers, és un virus. Té una base física, detectable, quantificable.

La dels humans és etèria. Voluble. Subjectiva. Terrible.

Els tarongers, encara que tinguin tristesa, respiren.

Els humans quan no tenen tristesa respiren millor. Però quan són molt feliços, també els hi costa respirar.

errors?

2009-07-24T17:37:00.004+02:00

"La seva mare no va contestar. Es va quedar mirant el quadre i va decidir que ja no l'acabaria. L'havia començat amb la intenció de conservar per sempre allò que la Maria encara tenia de nena, però va comprendre que estava pintant una mentida, perquè la seva filla ja era una dona, i que aquelles figues sobre el plat, una de les quals era oberta, resultaven obscenes."

David Cirici. Els Errors. p. 145.

"... La Maria li havia dit, sense embuts, que un marit i un amant eren dues coses diferents, i que la gent que vol fer tots dos papers alhora no en fa cap de bé."

David Cirici. Els Errors. p. 157.

Estimar un nom. Saber que és singular. Només una persona es correspon al nom. Quatre, cinq, sis, set lletres? tres?

Tant sols aquelles. Fent anagrames. Imprimint-se a la pell i a l'ànima. I encara, inventant-se de nou en un altre nom.

Odiar un nom. Saber que és singular.

Ni que sigui simple, ni que sigui compost.

I van deixar que el temps fes la seva. I cada estiu, cada temporada, en algun moment, es van voler retrobar com si fos el primer cop, com si la vida no existís, com si cap vida no existís més enllà d'aquella pell, d'aquells petons, d'aquelles carícies, d'aquell amor...

deixant fer que la vida anés fent...

Corpus literari; David Cirici.

aparcant

2009-07-13T14:14:00.002+02:00

Què passa mentre aparques un llibre? Es mou la vida? o queda tot quiet?

Algú em va dir que si vivíem en els llibres era perquè hi trobàvem la nostra pròpia vida reflectida... potser el llibre fa com l'amic, com l'amiga, que et dóna un altre punt de vista, una altra mirada...

que et permet el diàleg amb tu mateix, abstret del sentiment pur...

Fa vint hores que el tinc aparcat; el sentiment, navega entre aigües com surant a dos metres de fondària...

com es deu dir surar en la fondària?

en un núvol

2009-07-11T15:12:00.001+02:00

La mirava totalment perduda en la lectura.

Era com si el llibre li xuclés l'anima i, alhora, li omplís la vida. Un somriure lleu es dibuixava al contorn de la boca.

I una llàgrima suau va lliscar per la pestanya i va deixar una marca transparent a la pàgina 83.

Llegia Viatge entre la nit i el dia, de Rafik Shami.

Rafik Schami. Web personal.

Info a lecturalia.

Una crònica a El País de la darrera obra.

llegir o viure; lliuvegir?

2009-07-10T23:22:00.002+02:00

Vaig deixar de llegir com a costum malaltissa un dia que vaig pensar que la vida era a tocar. Vaig tocar la vida, em vaig enrampar, i m'agradava: m'agradava cada vegada més.

Els darrers anys només he devorat algun llibre i quasi cap de "ficció".

Ahir, o algun dia en el passat proper, els pensaments devoraven l'ànima i, abans no se la cruspissin del tot, vaig obrir com per casualitat un llibre de la Isabel-Clara Simó. Després de les vint primeres frases, vaig deixar de pensar i sembla que l'ànima, la meva, es va refer una mica.

Després, en vaig obrir un altre de la mateixa autora.

Després de 181 pàgines que se'm enduïen i em seduíen... vaig veure el retrat textual de la Simó en la Silvie... i vaig plorar al seu pit.

+ info: Wikipèdia Isabel-Clara Simó