màgia

M'he deixat portar per la màgia de Terramar a un món de mites i llegendes. A vegades fugir de la realitat és una forma de trobar-la. Tot depèn de les preguntes que som capaços de fer-nos. I de les que prenem consciència que som incapaços de fer-nos.

En quasi cap moment m'he deixat transportar totalment amb l'únic gaudi de la lectura. En part no he volgut, en part no he pogut. Els tres contes narren tres etapes de la vida del mateix home: l'esparver, un mag poderós capaç de parlar amb els dracs, manar els vents, guarir els malalts...

M'he quedat amb ganes de saber què més passava entre les tres etapes.

Però m'he conformat en trobar una web on es pot veure fotografies d'ocells i sentir (i escoltar si es vol) els seus idiomes: la veu de l'esparver ( a http://www.birdphoto.fi/lajikuvat/accnis/)

Molt sovint les veus, unes més que altres, tenen màgia...

anarres

"La luna les iluminaba los brazos y los pechos desnudos. La pelusa débil, leve de la cara de Takver la envolvía en una tenue aureola; el cabello y las sombras eran negros. Shevek le acarició el brazo plateado con la mano de plata, maravillado por la tibieza del tacto en esa luz fría.

-Si puedes ver una cosa completa -dijo-, siempre te parece hermosa. Los planetas. Las vidas... Pero de cerca, un mundo es tierra y piedras. Y día a día, la vida es un trabajo duro, te cansas, te pierdes. Necesitas distancia, intervalo. Para ver que hermosa es la tierra hay que verla como la luna. Para ver que hermosa es la vida, hay que contemplarla desde la altura de la muerte."

"Tengo frío. La luz de la luna es fría."

"Durmieron abrazados esa noche. Muchas noches."

Ursula K. Le Guin. Los desposeídos.

una escriptora que s'explica

Ray Goshy. The Lathe of Heaven.


sofre, argent, guix i... solitud; això i un encanteri estúpid i llarg són els ingredients per fer que quatre persones i un quiso (el cinquè element?) distants en 7.000 anys en el temps donin sentit al segon de dotze contes que explica Ursula K. Le Guin a "Les dotze direccions del vent". El llegeixo en una edició de Proa, en la col·lecció clàssics moderns i amb traducció d'Alfred Bosch i Pascual.

La ciència-ficció escrita no m'apassiona especialment, potser perquè em costa memoritzar noms estranys i llocs que no identifico; però aquest és un llibre amable i no estrictament de ciència-ficció o no només d'aquest gènere. És una recopilació de contes escrits en un període d'una quinzena d'anys i que té una particularitat que he trobat molt agradable i que m'ha apropat a l'autora: el pròleg és curt i clar i abans de cada conte hi ha una explicació de la mateixa autora que m'ha recordat a les introduccions d'alguns cantautors a les seves cançons...

A més, com ella explica, alguns dels contes van ser la llavor d'algunes de les seves novel·les més famoses i serveixen d'introducció i d'estimulant a seguir llegint-la.

Contes que són històries acabades si es vol; però que si et quedes amb ganes, els pots continuar.

El proper 21 d'octubre l'autora farà 80 anys. Qui vulgui la podrà felicitar a la seva web on hi ha molta més informació sobre els seus móns.

poca lectura?

dies darrers de setembre amb lectures ben diverses: llibres recopilatoris d'articles de'n Monzó, Quim; busco les dates de quan ens vam conèixer en persona perquè recordo un article seu -a La Vanguardia?- sobre mi, i no el trobo...

bàsicament, lectures tecnològiques: fonaments, estructura, matemàtica discreta, àlgebra, lògica... i tornar a enfrontar-se al repte d'entendre i saber usar les estructures gramaticals angleses... agafar vocabulari, tornar als principis, repassar allò on ja em vaig encallar...

no és fàcil... però en tinc ganes...

com tinc ganes de fer viatges -un o dos, va... o tres- i deixar-me acaronar per la pau, per la mandra, per l'anar fent i anar descobrint...


black light theater


demà, encara, podem descobrir moltes coses...

la veritat no existeix, ¿oi que no?

comme maigret




Hi ha lectures dolces, curioses, sorprenents, aterridores, obsessives... sense saber exactament què buscava ni perquè, potser només amb la lleu sospita de cercar altres registres, altres temps, em deixo seduir per una història de la que vaig descobrint el plantejament amb un "no a priori".

No sabria dir com m'ha quedat el cos i el pensament. És una història escrita -i publicada- el 1938, obra d'un autor prolífic més conegut per plantejaments relativament clàssics dins el que s'anomena "novel·la negra".

A "L'home que mirava passar els trens", Georges Simenon, explica una història des del punt de vista del pre-jutjat assassí... pre-jutjat per tothom. Descriu el seu dia a dia, els seus pensaments i el perquè i com fa les coses.

Una història que pot semblar d'entrada deslligada de la realitat, però que després fa pensar si no es tracta només d'una mena de "crisi del 40"... explicada per algú que es decideix a viure i se n'hi va de les mans.

Quasi alhora, enllaço amb "El día intacto", de Christoph Meckel. Un autor del que no he llegit res més en paper, només un poema traduït al castellà aquí, i del que he vist algona obra gràfica aquí.

L'edició que llegeixo, Edhasa 1996, traducció de Thomas Kauf, a sota del títol i posen un subtítol: Una novela sentimental. No sé si el títol original en alemany dona per tant... "Licht".

No sé si es tracta d'una novel·la sentimental. Sí que es detallen, quasi diseccionen, els sentiments d'ell, i els que ell coneix d'ella pel que ella li ha dit, per com la ha viscut.

Uns relats que expliquen com, dues persones viuen sense lligams una relació on comparteixen respecte i confiança, llibertat i necessitat... que expliquen com a partir d'una carta llençada (no enviada, doncs?) es genera la sospita i aquesta engendra dubtes, relectures dels gestos, reafirmacions de la realitat... i un no preguntar per respectar l'espai aliè... i un recordar, i un buscar en els records la clau de les paraules que donaven seguretat als sentiments.

I com és de dolorós dubtar del propi amor. Del que és -i és bo que sigui com és- i del que com infants -ergo egoistes- voldríem sentir... i de com la racionalitat poc té a veure amb els desencadenants de les sensacions, molt més emotives...

"Conociste a mis amigos (...) tenía muchos amigos, pero no los comparaba unos con otros y tampoco los comparo contigo. Ésa es mi suerte, que no son comparables. Durante algunas noches, cada cual fué único. Lo importante no es quienes eran, lo importante es lo que representaron para mi. (...) Tampoco te hago el favor de decir que les he querido menos que a ti o que en el fondo no los he querido nada en absoluto. Y me decepcionaría que pretendieras no haber querido a ninguna mujer como a mí. Yo he querido a todos los hombres con los que me he acostado y mis secretos no son modestos."
(p. 153)

Tampoc sé com em deixa el cos aquest llibre. Les darreres pàgines fan treure conclusions que no tenen perquè ser les més quotidianes. Diria... que l'autor fa trampa. Però potser només m'ho sembla a mi.

A vegades amb quatre paraules i quatre conjectures muntem una pel·lícula. I és a partir de la neurona que se'ns dispara la emotivitat. Res millor doncs, que fer dels sentiments i sensacions paraules. Perquè en l'amor, en el respecte i en la confiança, la comunicació desfà les animalades.


Alguns detalls deixen entreveure un cert període cronològic, però podria ser una història actual.

més enllà... més aquí

Mesclo massa lletra; d'estar anys quasi sense tocar llibres, ara massa fulls de cop... tants que no tinc temps de pair-los...

tot el temps es torna boig: el cronològic, el meteorològic, l'emocionològic... tanta lògica que quan mires d'estudiar-la tornes a petar amb les mateixes convencions, amb lleis, regles i normes molt semblants -això si, amb poques paraules i molts de signes- i si no fós perquè és absurd no fer-ho potser cremaria les il·lusions en un plis plas...

però fa una calor absurda que tampoc convida a encendre la llar de foc;

m'escolto el tic-tac del rellotge, el silenci de la casa on avui hi respiren més cossos... em miro un calendari que no acaba de passar i provo d'escoltar-me...

ambiciono ser regular? no ho crec pas... potser miro només d'allunyar-me d'algunes estridències i d'enganyar-me fent-me més radiants els dies i més crepusculars les nits...

per seguir emocionant-me...





buddha's compassion

llegir-te formes

dibuix. llach, lluís




llegeixo fotografies, imatges, records... em llegeixo i et llegeixo i em perdo entre el sol i la pluja...